Blog

El problema més freqüent de salut bucodental en infants és, per descomptat, la càries dental. Aquesta patologia mai havia estat tan estesa entre la població infantil com ara. Estudis recents demostren que 1 de cada 10 infants de 2 anys, un 28% dels infants de 3 anys i un 50% dels infants de 5 anys ja té una o més càries dentals. Quasi res!

Per combatre la càries és necessària la implicació total dels pares, familiars i adults a càrrec per ensenyar als més petits com realitzar una bona higiene bucodental. Amb l’orientació adequada adoptaran ràpidament uns bons hàbits d’higiene que formaran part per sempre de la seva rutina diària.

No obstant això, tot i que és possible que els petits de casa participin de la raspallada de forma entusiasta i estiguin disposats a aprendre com fer-la, és comú que en aquestes edats no tinguin el control ni la concentració per rentar-se les dents per si mateixos de forma totalment correcta. Per tant, serà necessària la supervisió i ajuda durant la raspallada perquè es retiri tota la placa i els bacteris. Després de la raspallada es recomana prestar atenció als punts negres o blancs, que poden ser senyals de càries dentals.

Punts importants que cal tenir en compte:

• El raspallat:

Tan aviat com l’infant tingui una dent, s’ha d’iniciar el raspallat diari. Amb una petita quantitat de pasta dental i un raspall de dents especial amb cordes suaus el raspallat serà agradable i fins i tot divertit.

• La quantitat de pasta o crema dental:

Als 3 anys d’edat, la quantitat de pasta o crema dental augmenta de mida. Cal que aquesta contingui fluor per ajudar a prevenir les càries i en aquesta edat és important trobar una pasta o crema amb un sabor que els agradi i ensenyar-los a no empassar-se la pasta, encara que no sàpiguen glopejar aigua i escopir.

• El moviment de la raspallada:

Sabies que la direcció del moviment de la raspallada no és important? El que és fonamental és netejar cada dent completament: cap amunt, cap avall, dins i fora. És possible que en aquest punt el teu nen/a oposi resistència, ja que de natural els més petits només es concentren en el raspallat de les dents del davant. Un truc que pot ajudar-te a fer que es raspallin totes les dents és mitjançant un joc: «trobar les dents ocultes», o acabar de fer la raspallada tu mateix.

• L’excés de sucre

A més de la raspallada i d’usar la quantitat de pasta dental apropiada segons l’edat, la dieta de l’infant té un paper fonamental en la seva salut dental. El sucre és el vilà número 1 entre els més petits i com més temps les seves dents estiguin exposades a aquest additiu tan freqüent, més gran serà el risc que pateixin càries. Caramels, xiclets i xocolates, entre d’altres, impregnen la boca i les dents de sucre i poden arribar a ser molt perjudicials. Per això, és important que t’asseguris de rentar-los-hi les dents després que mengin aliments ensucrats i limitar la seva ingesta sempre que sigui necessari, ja que un consum excessiu de sucre tampoc és beneficiós per a la salut global.

• Les revisions i exàmens dentals

Durant les visites al pediatre, és freqüent que es revisin dents i genives per comprovar la seva salut. Si s’observa algun problema, el pediatre transferirà a l’infant a l’odontòleg infantil per solucionar-ho. Les revisions dentals també serveixen per garantir que totes les dents s’estan desenvolupant normalment, que no hi ha problemes dentals i que es brinden consells per a una higiene adequada. També és possible que s’apliqui una solució de fluor tòpica per proporcionar protecció addicional contra les càries o gotes/tauletes masticables en cas que el nen/a no tingui contacte amb el fluor per mitjà de l’aigua.

La seva salut bucodental també és cosa teva! Informa’t bé sobre els passos a seguir i ensenya’ls-hi a adoptar bons hàbits d’higiene bucodental de per vida. Som-hi!

El sol és font Vitamina D, té propietats terapèutiques en algunes malalties dermatològiques, metabolitza el colesterol, augmenta les nostres defenses i millora el nostre estat d’ànim gràcies a l’augment de la serotonina. No obstant això, també és el principal causant del fotoenvelliment prematur, les hiperpigmentacions i de la gran majoria de les patologies cutànies. És precisament per aquests motius que l’ús de protector solar és fonamental per mantenir la pell cuidada i sana.

El fotoprotector oral és el complement ideal a les cremes i proporciona una protecció molt més completa enfront de la radiació solar, ja que aplicar fotoprotector en crema, en la majoria dels casos, no és suficient. De fet, aquest tipus de protecció tòpica pot deixar fins a un 55% de la nostra pell desprotegida, ja que la seva aplicació sovint es veu afectada per diversos factors com el temps, la transpiració, l’aigua, etc.

Els protectors solars via oral són complements alimentaris a base de nutrients que contribueixen a la fotoprotecció cel·lular, per la qual cosa estan indicats per a tots els públics, fins i tot algunes marques ja els fabriquen per a nens.

La funció dels fotoprotectors orals és doble: preventiva i reparadora. Estan formulats principalment a base d’actius antioxidants que protegeixen la pell del dany oxidatiu i de la degradació dels lípids, les proteïnes i l’ADN de les estructures cel·lulars. A més, són altament recomanables per a persones que pateixen dermatitis o al·lèrgia al sol. També estan especialment indicats per a grups de la població amb risc de tenir taques, pell amb rosàcia, vitiligen, persones que tenen la pell molt clara i aquelles que estan prenent algun tipus de medicació fotosensibilitzant, entre d’altres. En definitiva, ajuden a cobrir les deficiències de la fotoprotecció tòpica.

És important subratllar que pel fet de prendre fotoprotecció oral mai s’ha de deixar de fer servir fotoprotector en format crema, loció o esprai, sinó que aquests s’han de complementar per aconseguir una protecció solar més profunda i integral. Així mateix, es recomana començar a utilitzar el protector oral almenys 15 dies abans de l’exposició solar prolongada.

Si t’estaves preguntant: «Com em posaré morè/na amb tanta protecció?». Deixa’ns dir-te que la fotoprotecció oral també t’ajudarà a aconseguir un bronzejat més ràpid, perquè activa la síntesi de melanina, i alhora segur.

I tu? Ja fas servir fotoprotecció oral? Si et queden dubtes, vine a la farmàcia i consulta’ns!

La cel·lulitis, també coneguda com a pell de taronja, és forma a partir de dipòsits irregulars de greix que s’acumulen sota la pell i formen protuberàncies i clotets en malucs, glutis, cuixes i abdomen, principalment. En determinats casos, la cel·lulitis pot causar un estancament de la microcirculació i els líquids.

La cel·lulitis és una afecció cutània comuna i inofensiva, més freqüent en les dones. No es considera en cap cas una malaltia, sinó una alteració estètica de la superfície de la pell, ja que aquest greix és molt més visible que el que s’acumula en les capes més internes de la dermis.

La cel·lulitis pot classificar-se segons criteris com la seva gravetat, la zona a la qual afecta o el seu aspecte. En funció d’aquest, pot ser:

• Dura o compacta: aquest tipus de cel·lulitis afecta sobretot a dones joves, incloses les que són primes i fins i tot esportistes. La pell és dura al tacte, ferma i els nòduls són visibles sense necessitat de pessigar la pell amb els dits. Es troba principalment a la cara externa de les cuixes i els glutis, que adquireixen aparença rugosa, amb clotets. Pot provocar dolor quan es pressiona o pessiga la pell.
• Tova o flàccida: més comuna en dones de 30 a 40 anys, afecta persones sedentàries o que han variat de pes bruscament. Es localitza principalment a les cuixes, l’abdomen, els braços, l’esquena i els glutis. És un teixit esponjós de consistència flàccida i gelatinosa i no sol ser dolorosa.
• Edematosa: més freqüent en dones de 20 a 40 anys, és la menys comuna de les tres. Es localitza sobretot a la part inferior de les cames, encara que també pot afectar les cuixes i genolls. A conseqüència de la retenció de líquids, la seva consistència és viscosa o pastosa amb nusos i pot ser dolorosa quan es toca. De vegades, fins i tot, pot arribar a ser incapacitant. En aquest cas, es requereix tractament mèdic.

La cel·lulitis afecta, en major o menor grau, a gairebé totes les dones; en concret, entre el 85% i el 98% la pateixen, segons l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV). És molt poc freqüent en homes, encara que aquests també poden patir-la. La raó d’aquesta diferència rau en l’efecte de les hormones femenines (estrògens i progesterona), que fan que les dones tinguin més quantitat de teixit gras. Si es compara la seva incidència per races, afecta a totes, però és més comú en la blanca i menys en l’asiàtica.

Com es forma la cel·lulitis? Quina és la seva causa?

En general, es coneixen poc les causes de la cel·lulitis. El que sí que se sap és que afecta unes estructures en forma de cordons fibrosos, llargs i durs, que subjecten la pell al múscul i entre les quals hi ha greix. A mesura que es va acumulant major quantitat de greix, aquesta empeny la pell cap amunt, mentre que els cordons s’estiren cap avall. Aquest fet torna la superfície de la pell irregular.

D’altra banda, influeixen en la seva aparició aspectes com el gènere, l’edat i el pes: encara que la cel·lulitis també pot afectar les persones primes i/o en bona forma, és més freqüent en persones amb més greix corporal. Per aquest motiu, quan apareix en persones primes o esportistes, és en la seva forma dura o compacta, mentre que en persones més sedentàries es produeix la tova.

Tal com hem avançat, afecta més sovint a les dones que als homes, ja que els factors hormonals juguen també un paper rellevant perquè aparegui cel·lulitis. Per això, l’embaràs, el període premenstrual, la menopausa o l’ús d’anticonceptius orals també poden afavorir el seu desenvolupament. També existeix un important factor genètic en la seva formació, ja que la cel·lulitis sol ser hereditària, i metabòlic, si hi ha malalties que afecten el drenatge limfàtic com la diabetis o l’obesitat.

Altres factors que poden afavorir l’aparició de cel·lulitis estan relacionats amb l’estil de vida: abusar de greixos i carbohidrats o seguir hàbits alimentaris deficients que no permetin eliminar correctament les impureses i les toxines.

Igualment, no fer prou exercici físic, portar una vida sedentària o abusar del tabac o de l’alcohol pot influir en la formació de cel·lulitis. Alguns fàrmacs presos de forma contínua, com els antihistamínics, poden agreujar el problema, de la mateixa manera que els factors psicològics (viure una situació d’estrès, patir depressió, ansietat o trastorns afectius).

Com eliminar-la?

Un cop s’ha desenvolupat, la cel·lulitis és un problema molt difícil de combatre. Hi ha diverses opcions de tractament, tot i que els resultats són variables i, sovint, no duradors, que poden ajudar a eliminar la cel·lulitis:

• Mesures higienicodietètiques: s’han d’adoptar hàbits saludables com realitzar exercici físic de manera regular, dormir set o vuit hores diàries i seguir una dieta equilibrada. En cas de sobrepès o obesitat, el metge pot aconsellar una dieta d’aprimament.
• Tractaments tòpics: el seu objectiu és reactivar la circulació, augmentar l’elasticitat i disminuir el contorn de les zones amb cel·lulitis mitjançant l’aplicació de principis actius capaços d’actuar sobre la microcirculació, el teixit gras i el connectiu. Poden ser preparats semisòlids que s’apliquen massatges la zona o pegats transdèrmics. Perquè siguin eficaços, és molt important utilitzar-los de manera adequada i constant.
• Tractaments mecànics: els més comuns són la pressoteràpia (un massatge pneumàtic que activa la circulació) i el drenatge limfàtic, un massatge manual que ajuda a eliminar l’excés de líquid, però que requereix constància i continuïtat per eliminar la cel·lulitis a llarg termini.
• Tractaments quirúrgics: una de les opcions clàssiques per combatre la cel·lulitis és la liposucció, però no sempre és eficaç. Actualment, existeix la lipoescultura ultrasònica, que es porta a terme amb làsers de lipòlisi i que aconsegueix eliminar el greix de manera més controlada si el volum d’aquest és petit.
• Tractaments basats en noves tecnologies: com els ultrasons, la radiofreqüència o la ultracavitació, que, mitjançant ones ultrasòniques, generen microbombolles que succionen el greix.

Ara bé, la cel·lulitis també es pot tractar introduint canvis saludables en l’estil de vida que poden ajudar a controlar-ne l’aparició. Eliminar-la és complicat, però se’n pot millorar l’aparença, sens dubte!

1. Practica exercici físic de manera regular.

Si redueixes greix i millores el to muscular, la cel·lulitis millorarà. L’ideal és combinar exercicis aeròbics amb entrenament de resistència. També és molt beneficiós caminar i/o nedar, ja que a més de millorar el to muscular i la circulació sanguínia i limfàtica, redueix l’estrès.

2. Evita activitats que dificultin la circulació.

Per exemple, romandre assegut/da, dret/a o en la mateixa posició durant períodes llargs de temps. Si el treball t’obliga a estar molt temps quiet/a, fes breus passejos de tant en tant per reactivar la circulació.

3. Segueix una dieta equilibrada.

Ha de ser sana i variada, rica en fruites, verdures i fibra, i incloure el nombre de calories adequades per a tu. També és important que redueixis o eliminis el consum dels aliments rics en sucres refinats, les carns i els lactis, ja que afavoreixen l’acumulació de greixos, i que masteguis a poc a poc, no piquis entre hores i mengis sempre a la mateixa hora.

4. Evita el tabac i l’alcohol. 

Aquests hàbits contribueixen a l’acumulació de toxines. Igualment, redueix el consum de cafè i sal, ja que afavoreixen la retenció de líquids.

5. Beu aigua en abundància.

Evita deshidratar-te. Prendre entre dos i dos litres i mig al dia t’ajudarà a eliminar toxines i, per tant, a prevenir la cel·lulitis.

6. Fes-te massatges i hidrata la pell de manera regular.

Els massatges contribueixen al drenatge limfàtic i a una millor microcirculació. Podeu fer servir les mans o algun dispositiu elèctric específic i aprofitar per hidratar la pell amb un preparat anticel·lulític. També va bé raspallar la pell abans de la dutxa o el bany, sempre que no estigui molt seca, cremada o danyada.

7. Evita els banys amb aigua molt calenta.

Una temperatura massa elevada pot afectar la circulació.

8. No facis servir peces de vestir massa ajustades.

Els cinturons, les faixes o els pantalons estrets poden alterar la circulació. També és important que evitis els talons alts i fins.

9. Dorm almenys vuit hores diàries.

Mantenir horaris regulars quan te’n vas a dormir t’ajudarà a gaudir d’un descans més reparador i, d’aquesta manera, prevenir la cel·lulitis.

10. Evita l’estrès i ansietat.

Els factors psicològics poden, igualment, augmentar el risc de patir aquest problema de la pell. Si cal, aprèn tècniques de relaxació i practica activitats que t’ajudin a gestionar l’estrès com el ioga o el mindfulness.

Tens cel·lulitis? T’agradaria millorar-ne l’aspecte? Vine a la farmàcia i t’ajudarem a triar un producte específic per a tractar el teu cas. Som-hi!

El cabell es troba sempre en constant renovació i és normal que caigui. A més a més, si la nostra alimentació és pobra en carn, peix i fruites, és inevitable que la fase de caiguda es perllongui o la caiguda es magnifiqui.

Per evitar una pèrdua excessiva del cabell és important rebre el tractament adequat i consumir les següents vitamines i minerals:

Ferro

Ajuda a mantenir els fol·licles del cabell sans. Els aliments rics en vitamina C multipliquen el seu efecte!

Zinc

És un dels minerals més importants per assegurar un bon estat del cabell i les ungles. És present en la majoria d’aliments, però els que en tenen més concentració són: la carn, el peix, el marisc, els ous, els espàrrecs, les figues, les albergínies, l’api i les patates.

Coure

Gràcies a aquest mineral, la sang circula millor. Si menges cacau, bolets, llegums i fruits secs freqüentment, no caldrà que te’n preocupis més!

Magnesi

Importantíssim per la metabolització de les proteïnes, en són una font important els plàtans, els alvocats, els llegums, els fruits secs i en general, els cereals integrals i les verdures.

Vitamina A

No només prevé i disminueix la caiguda del cabell, també n’estimula el seu creixement! Aliments com els ous, el fetge, les verdures, la llet fortificada i l’oli en són portadors!

Vitamines B

Peix, carn, soja, ous, llegums, fruits secs, cereals integrals… Tots ells oxigenen la sang i per conseqüència, també els fol·licles pilosos. L’aliment que té més concentració de vitamines del grup B? El llevat de cervesa! Implementa’l en sopes i purés i assegura la vitamina B!

Vitamina C

Els cítrics, els espinacs, el bròcoli i el kiwi en contenen. Aquesta famosa vitamina sintetitza el col·lagen, essencial per tenir el cabell sa.

Vitamina E

Les nous, les verdures de fulla verda, la soja i els olis vegetals són grans portadors d’aquesta vitamina que enforteix el cabell.

Vitamina H

Forma part del mateix grup de vitamines que la vitamina B i combat la generació de greix al cuir cabellut i dóna elasticitat al cabell. També ajuda a produir queratina.

Ara que ja saps quins són els minerals i vitamines necessaris per gaudir d’un cabell sa, tingue’ls presents dia a dia! Com ja has pogut observar, un estil de vida saludable és fonamental perquè la caiguda del cabell no sigui excessiva i si veus que no disminueix al cap d’uns mesos, consulta’ns a la farmàcia!

Una bona salut sexual és aquella que es viu de manera integral, autònoma, igualitària, satisfactòria i respectuosa, amb garantia de drets sexuals i reproductius. El concepte de sexualitat ha estat definit de maneres ben diverses al llarg del temps i segons factors culturals, religiosos i socials. Cal tenir-ne cura durant tota la vida i s’expressa des de les emocions i el comportament.

Algunes malalties com la diabetis, la hipertensió, la hipercolesterolèmia i les afectacions neurològiques, entre altres, poden afavorir les disfuncions sexuals i afecten tant homes com dones. Tot i així, aquestes malalties poden ser tractades de manera que la sexualitat se’n vegi menys afectada.

Actualment, homes i dones gaudeixen d’una vida més llarga i amb més bona salut. Com a resultat d’aquesta millora, moltes parelles continuen gaudint de la intimitat satisfactòriament. Ni la menopausa ni l’andropausa signifiquen la fi de la vida sexual de la dona i l’home, encara que sigui la fi de la vida reproductiva.

Informar-se i parlar amb altres persones, la parella, familiars, amics i consultar amb un professional en cas que sigui necessari, pot millorar la salut sexual en gran manera.

 

Buscar un professional de la salut sexual

Quan apareixen disfuncions sexuals que abans no es patien, no s’han d’atribuir sistemàticament a l’edat o a problemes de relació. Una consulta mèdica pot ser de gran ajuda per tractar símptomes sexològics que poden estar indicant un problema de salut general. Els darrers anys s’ha comprovat que la disfunció erèctil, per exemple, pot ser un símptoma d’un problema cardíac o circulatori, i de vegades, pot anticipar el diagnòstic d’una cardiopatia isquèmica, una prostatitis o una inflamació de pròstata.

 

Opcions i tractaments per millorar la salut sexual

El desig sexual pot estar influenciat per molts factors no físics. Una manca de desig pot indicar problemes de la glàndula hipofisiària o altres glàndules hormonals. L’estudi de les relacions de parella i de les relacions personals i laborals pot ser de gran ajuda per tractar-ho. Així doncs, l’enfocament de les disfuncions sexuals ha de ser transdisciplinari i causal, tenint en compte que diverses causes poden intervenir-hi al mateix temps.

 

Adaptar la sexualitat als canvis

Durant les diferents etapes de la vida, la sexualitat es viu de manera diferent. Cal escoltar-se a si mateix i no actuar sota pressió de comportaments estereotipats que poden fer difícil la satisfacció. Explorar el comportament del cos davant diferents estímuls és fonamental, així com no focalitzar únicament la vivència de la sexualitat en les relacions coitals. 

En el cas dels homes, per exemple, cal tenir present que el període refractari entre cada relació coital s’allarga amb l’edat. Per tant, cal disposar-se a tenir relacions quan l’home senti que la seva funció sexual està disponible, ja que en cas contrari, s’arrisca a no tenir l’erecció adequada i a pensar que té una disfunció erèctil.

Les dones, en canvi, han de tenir en compte la lubrificació vaginal, ja que quan s’arriba al període menopàusic la lubrificació tarda més a venir i cal un estímul sexual més gran perquè sigui l’adequada. És per això, que la dona, més que mai, ha de decidir el moment de la penetració.

Durant la joventut, passa el contrari: els nois tendeixen a ejacular més ràpidament i això pot fer que la noia no tingui temps d’arribar a un bon punt de satisfacció sexual. Així doncs, en aquesta època és important aprendre a sincronitzar els ritmes sexuals.

 

Les infeccions de transmissió sexual

Les ITS es poden transmetre fàcilment per contacte físic durant les relacions sexuals i poden ser causades per virus, bacteris o paràsits. Afecten sobretot els òrgans genitals, però també es poden localitzar en altres llocs: l’anus, la boca o en diferents òrgans si envaeix el sistema sanguini o limfàtic. Per prevenir-les, és necessari utilitzar sempre anticonceptius.

 

Disfuncions sexuals femenines i masculines

Les disfuncions sexuals afecten tant homes com dones. A banda del vaginisme i la disparèunia, les disfuncions sexuals femenines més comunes són:

• Desig sexual femení parcialment inhibit o hipoactiu.
• Desig sexual femení totalment inhibit.
• Aversió sexual femenina.
• Anorgàsmia en totes les seves formes.

Pel que fa als homes, a més de l’ejaculació precoç i la disfunció erèctil, les disfuncions més comunes són:

• Ejaculació retardada o manca total d’ejaculació (anejaculació).
• Desig sexual masculí parcialment inhibit o hipoactiu.
• Desig sexual masculí totalment inhibit.
• Aversió sexual masculina.
• Disparèunia.

Si tens problemes sexuals, consulta un especialista sexòleg/a perquè t’assessori, i recorda que a la farmàcia trobaràs tota mena de productes per garantir la teva salut sexual. Tingues-la present! No te n’oblidis!

¿Sabies que la vacuna contra la COVID-19 és el punt final d’un llarg procés científic? Els darrers mesos, més de 250 grups científics i de recerca han col·laborat i participat en desenvolupar la vacuna contra la COVID-19. Des que va començar la pandèmia, la voluntat de trobar una vacuna que frenés els contagis ha estat l’objectiu principal a nivell mundial. La pandèmia, com és ben sabut, està generant costos humans i econòmics que només es poden fer front a partir d’una resposta internacional organitzada i eficaç. El procés d’investigació ha estat gestionat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i té l’aprovació de l’Agència Europea de Medicaments (EMA), la qual té un paper rellevant a l’hora de desenvolupar, distribuir i aplicar les vacunes. 

La vacunació també possibilita la immunitat de grup, fonamental per minimitzar els efectes de la pandèmia; quan una part de la població ja té els anticossos proporcionats de la vacuna, el virus queda bloquejat i disminueixen la seva propagació i contagis. Així doncs, la vacuna contra la COVID-19 és, sense cap mena de dubte, l’eina principal per fer front a la pandèmia, així com respectar les mesures higièniques necessàries: distància de seguretat, rentada de mans, mascareta i ventilació d’espais tancats.

 

Com funciona la campanya de vacunació?

La campanya de vacunació avança progressivament en funció de les dosis de vacuna disponibles, per això es prioritzen certs col·lectius de la població (aquells amb més risc de patir la COVID-19 i de transmetre-la). 

Avui dia, la disponibilitat de les dosis és progressiva i algunes vacunes presenten condicions de conservació i manipulació especials que en dificulten la logística de distribució i l’aplicació. A l’Estat espanyol, el grup: Ponència de Programa i Registre de Vacunacions de la Comissió de Salut Pública és qui té en compte els principis d’igualtat, equitat i dignitat de drets a l’hora de gestionar la vacunació, així com les normes legals d’aplicació i les recomanacions internacionals. 

 

La vacuna es durà a terme de forma anual?

Encara no se sap segur si les vacunes contra la COVID-19 proporcionaran protecció a llarg termini. Tot i així, les dades disponibles són encoratjadores: la majoria de persones que es recuperen de la COVID-19 desenvolupen una resposta immunitària que ofereix protecció contra una nova infecció. Caldrà conèixer en quina intensitat i durada es materialitza aquesta protecció els propers mesos.

 

Embarassades i mares lactants es poden vacunar?

Tot sembla indicar que no hi ha cap problema de seguretat en la vacunació d’embarassades. Tot i així, com no hi ha evidències suficients per recomanar-ho, de moment, les mares gestants hauran de posposar la vacunació. En situacions particulars: quan les embarassades siguin professionals sanitàries o tinguin un alt risc de complicacions de COVID-19, la vacunació es pot plantejar valorant-ne els beneficis i riscos juntament amb el personal sanitari que segueixi l’embaràs.

En el cas de les mares lactants, no es considera que la vacuna suposi cap risc. Per tant, les mares que alleten el seu nadó poden rebre la vacuna i no és necessari suspendre la lactància durant els dies posteriors a la vacunació.

Et queden dubtes? Tria fonts d’informació fidedignes com: Salut Gencat i posa- t’hi en contacte en cas que ho necessitis. I sobretot: recorda que per formar part de la solució, cal que et vacunis!

El tractament de les al·lèrgies pot enfocar-se des de la prevenció, la simptomàtica i l’etiologia. Per fer-ho bé, cal començar controlant els processos al·lèrgics per mitjà de la prevenció, utilitzant ulleres de sol, mascaretes, filtres antipol·len al cotxe, purificadors d’aire… Per altra banda, el tractament farmacològic ajudarà a minimitzar-ne les molèsties a partir dels antihistamínics i la vacunació serà la solució per aquells que busquen tractar de forma duradora la simptomatologia de l’al·lèrgia.

Medicaments antihistamínics:

Són els fàrmacs que més s’utilitzen per tractar l’al·lèrgia. Bloquegen l’efecte de la histamina i només s’han de prendre quan es pateixen els símptomes de l’al·lèrgia. Mai de forma preventiva! Els antihistamínics es poden agrupar en: els de primera i els de segona generació.

• Els de primera generació provoquen sedació i somnolència, sequedat de boca, restrenyiment i visió borrosa.
• Els de segona generació no produeixen sedació ni els efectes secundaris dels de primera generació, els clàssics. A més, la majoria de vegades dura més el seu efecte, cosa que els fa més eficients i còmodes.

Els antihistamínics cal prendre’ls segons la simptomatologia que es pateixi i mai de forma preventiva. Només en cas que ho recomani el metge o l’al·lergòleg. També s’aconsella prendre’ls de nit, llegir bé el prospecte i estar atent/a dels possibles efectes secundaris. Altres medicaments com els descongestius nasals o els corticoides també et poden servir d’ajuda per tractar l’al·lèrgia. De fet, l’associació dels antihistamínics amb els descongestius ha demostrat més eficàcia, ja que es minimitza molt més la rinitis. Tot i així, cal tenir en compte que la combinació pot augmentar el nombre i intensitat de reaccions adverses.

En general, els medicaments antihistamínics els pot utilitzar tota la població sempre que hagin estat prèviament pautats per un professional mèdic o farmacèutic. Els infants són uns dels col·lectius que pateix les al·lèrgies estacionals de manera més intensa i aquests no poden prendre antihistamínics sense recepta si tenen menys de 6 anys. De la mateixa manera, embarassades i mares lactants han de fer especial atenció a l’ús d’aquests medicaments i només prendre’n sota supervisió mèdica. 

Si pateixes al·lèrgia al pol·len i necessites medicar-te, tingues presents aquests consells:

• No t’automediquis.
• Llegeix sempre el prospecte dels medicaments.
• Si el metge/ssa no t’ho recomana, no prenguis medicaments antial·lèrgia durant més de 4 dies seguits.
• Si estàs embarassada o donant el pit, consulta al teu metge quins medicaments pots prendre.
• Sigues conscient dels efectes secundaris dels antihistamínics.
• Vigila les interaccions amb altres medicaments.
• Fes especial atenció si pateixes glaucoma, epilèpsia, hipertiroïdisme, cardiopatia, hipertensió arterial, insuficiència renal o diabetis.
• No descartis la vacunació per eliminar els símptomes de forma duradora.

Ets al·lèrgic i/o et queda algun dubte? Pregunta’ns! 🙂

Els taps de cera es formen a partir del cerumen (substància que es crea a les glàndules ceruminoses i sebàcies). El cerumen, quan fa temps que es troba al conducte auditiu, se solidifica i dóna lloc a la cera. Tot i així, i a diferència del que s’acostuma a pensar, la cera realitza una funció molt important per la salut de les nostres orelles, ja que les protegeixen de fongs i bacteris gràcies al seu pH àcid i de l’aigua, brutícia, pols i altres partícules que puguin entrar-hi i arribar al timpà.

 

La cera es produeix al conducte auditiu extern de forma constant i normalment no s’acumula, perquè quan parlem, masteguem o badallem es desplaça cap enfora i acaba eliminant-se amb els nostres hàbits d’higiene habituals. Tot i així, de vegades el mecanisme d’autoneteja de l’orella pot fallar i fer que el cerumen es vagi acumulant i acabi formant taps de cera, un dels motius més freqüents de consulta a les Àrees d’Atenció Primària!

 

Els taps de cera poden arribar a ser molt molestos i sobretot, impedeixen que puguem sentir-hi del tot. Saps per què es poden formar? A banda de tenir un problema en el mecanisme d’autoneteja, també es poden produir per un excés de secreció, per l’ús de bastonets de cotó, que agreugen el problema, l’ús d’audiòfons, tenir els conductes auditius estrets o deformes, tenir molt pèl a les orelles, haver-se operat de l’orella/es o l’edat (les secrecions tendeixen a ressecar-se).

 

Com saber que tens un tap de cera?

Pots reconèixer-ho si quan mastegues notes alguna cosa que es mou dins l’orella, si sents acúfens o si tens mal d’orella, picor, mareig o vertigen. També si notes que hi sents menys o si utilitzant audiòfons notes que la teva capacitat auditiva ha disminuït (pot ser que el cerumen tapi l’audiòfon i impedeixi que funcioni correctament).

 

Per prevenir els taps de cera, el millor és:

• Retirar el cerumen que surt a l’exterior.
• No utilitzar cap objecte per treure-la. Podries empènyer el cerumen més endins i fer-te mal al canal auditiu o perforar-te el timpà. Tampoc utilitzis esprais o difusors d’aigua marina, ja que poden augmentar el risc d’infeccions, ni cons.
• Vés al metge si notes que perds oïda o algun dels símptomes descrits anteriorment.

 

Si et queda algun dubte, deixa’ns un comentari o contacta amb nosaltres! Estarem encantats d’ajudar-te 🙂

Tant si ets esportista professional com amateur necessites suplir les calories que has gastat durant l’activitat física. Seguir una dieta equilibrada és la base per aportar les quantitats que el cos necessita d’hidrats de carboni, greixos, proteïnes… Tot i així, de vegades, seguir una dieta equilibrada no és suficient per complir amb la despesa energètica i nutricional que el cos fa quan s’exercita. Per cobrir carències els suplements nutricionals són una bona solució! Ja sigui en forma de càpsules, pastilles, pols… és importantíssim respectar les dosis diàries recomanades i cal que t’assessoris prèviament de quin complement necessites i per què.

Un error comú és pensar que els suplements substitueixen una dieta saludable. En cap cas hauria de ser així. Els suplements esportius estan ideats per suplementar la dieta, no per substituir-la. Amb un bon diagnòstic i implementació d’aquests complements, els entrenaments milloren, així com el rendiment i la recuperació després de fer esport.

 

Quins suplements són recomanables?

Suplements que reforcen el sistema immune:

Quan el cos està cansat, després dels entrenaments, és quan els virus i els bacteris tendeixen a atacar el cos, per aquest motiu, prendre suplements és molt positiu.

Vitamines, minerals i altres nutrients

Els micronutrients controlen i regulen el metabolisme i són essencials per mantenir l’organisme en funcionament. Aquests nutrients es poden aconseguir mitjançant la dieta i els suplements. Minerals com el calci, el ferro, el zinc o el magnesi són els més consumits per esportistes, ja que ajuden a mantenir els ossos forts, el transport d’oxigen a les cèl·lules, a prevenir l’estrès oxidatiu, la regeneració de les lesions musculars, la relaxació dels músculs i el bon funcionament del cor.

Pel que fa a les vitamines, caldria consumir-ne de tots els tipus, ja que són ideals per assegurar el bon funcionament del metabolisme energètic, del ferro, del glucogen, redueixen el cansament i la fatiga, contribueixen al bon funcionament cardíac i muscular, reforcen el sistema immunitari i mantenen els ossos i els cartílags a to.

Altres nutrients indispensables si l’esport que practiques és extenuant són el seleni, els polifenols i els suplements a base d’hidrats de carboni, proteïnes i aminoàcids, que contribueixen a la recuperació muscular.

No tens clar quin suplement podria ser millor per a tu? Segons l’esport que practiquis i la quantitat d’hores que dediquis a entrenar-te, caldrà que optis per un o altre. Contacta amb nosaltres o amb un dietista/professional de la salut per assegurar que consumeixes el suplement ideal per a tu!

La pell és l’òrgan més extens del nostre cos i està formada per l’hipoderma, la dermis i l’epidermis, la capa externa que protegeix les altres dos. Una de les principals funcions de la pell és protegir-nos contra les toxines, els bacteris i bàsicament, totes les influències externes (calor, fred, sol, productes químics…).

Quan parlem de flora cutània ens referim a tots els microorganismes que hi habiten (en són molts!): bacteris, fongs, àcars i fins i tot, virus. En condicions normals la microbiota de la pell es manté amb equilibri constituint un ecosistema complex però perfecte, que manté activa la funció protectora de la pell. És quan aquest equilibri es trenca o s’altera que en podem sofrir les conseqüències.

 

La microbiota o flora cutània es divideix en dos tipus:

La microbiota resident: composta per microorganismes que viuen i es multipliquen de forma sistemàtica a la superfície cutània.

La microbiota transitòria: composta pels microorganismes que no s’adhereixen a la pell de forma permanent.

 

Els microorganismes que podem trobar a la pell no sempre són els mateixos i acostumen a variar segons en quina part del cos es troben, el gruix de la pell, la densitat de fol·licles i glàndules sebàcies… En algunes parts del cos hi poden habitar centenars de varietats de microorganismes!

 

A banda de les característiques de la pell com la zona, el gruix, etc. també influeixen en la composició i la salut de la pell factors personals determinants com l’edat, el sexe, la raça, l’estat del sistema immunològic, la hidratació, els hàbits d’higiene, la manera de vestir, els fàrmacs que es prenguin, el grau d’humitat i temperatura, l’entorn pròxim de cada persona…

 

Quan s’altera la flora cutània no hi ha una relació estable entre els diferents microorganismes. En aquests casos una espècie tendeix a beneficiar-se d’una altra. Els factors que alteren més la flora i que poden arribar a trencar-ne l’equilibri són: una dieta desequilibrada rica en greixos i sucres, els antibiòtics, la contaminació, l’estrès, hàbits d’higiene inadequats, utilitzar productes irritants… Quan la flora cutània no és estable, microorganismes que abans actuaven positivament sobre la pell poden danyar-la i fins i tot provocar infeccions.

 

Si vols tenir la pell en perfectes condicions, tingues present aquests hàbits:

• Troba l’equilibri en la teva higiene personal (no n’abusis)
• Utilitza productes higiènics respectuosos amb la pell
• Tracta la pell amb cura
• Cuida la teva alimentació
• Hidrata’t sovint
• Protegeix la pell del sol
• Evita vestir amb pells sintètiques i opta per fibres naturals com el cotó o el lli
• No t’estressis en excés i dorm les hores necessàries
• No t’automediquis